És difícil per una alumna de batxillerat triar els seus futurs estudis universitaris? quins són els seus dubtes i motivacions? no us perdeu aquest text de la Mireia Gol (1r de Batxillerat)

Quan parlem de futur mai tenim una idea clara i definida del que anhelem o volem ser. Primer de tot és essencial trobar-se a un mateix i descobrir el que ens agrada o no. És important, però, ser egoista a l’hora d’escollir el que serem d’aquí uns anys. No hem de complaure als nostres pares o a la societat d’avui en dia. No cal que aspirem a grans feines si el que en omple és ballar o dibuixar, ser grans artistes. Hi ha moltes persones en aquest món que mai aconsegueixen trobar allò que els agrada perquè es senten obligats a seguir amb la llarga tradició familiar de ser, per exemple, advocats. A vegades és complicat tractar aquest tema amb els pares, doncs volen que puguem tenir una bona vida gràcies a una feina amb un bon càrrec i reconeixement.
No obstant això, molts joves es senten pressionats pel que diran o pel simple fet de no ser respectats per dedicar-se allò que volen i que no sigui ben reconegut. La veritat és que el més important és gaudir amb allò que fas, que et realitzi com a persona i que et motivi. Aixecar-nos cada matí amb ganes d’anar a treballar i arribar a la feina amb un gran somriure. Cal escoltar als pares i pensar en la millor opció laboral per poder afrontar el que serà el nostre dia a dia però també cal pensar en nosaltres, en qui som i en els nostres somnis ja que al cap i a la fi és la nostra vida i això és el més important.
A vegades s’ha de ser pensar en un mateix a l’hora d’escollir el nostre futur.

Les alumnes de 3r d’ESO han participat en el concurs Nutrivideo que fomenta hàbits de vida saludables. Aquí us deixem una mostra del treball fet per un grup d’alumnes: l’Anna Sardà, l’Amanda Pumarola, la Gemma Farreny i la Júlia Girona. Segur que us sorprendrà per la seva creativitat i el guió que han plantejat:

Quatre alumnes de primer batxillerat: la Cristina Albiol, la Cèlia Fernández, la Judit Giralt i la Mireia Gol van fer una sessió de voluntariat ajudant als malalts del Cottolengo. Tota una lliçó de vida que ens expliquen en el següent relat:

Text: Mireia Gol i Judith Giralt.

El passat cap de setmana vam anar a una residència de persones amb malalties degeneratives anomenada Cottolengo i situada a Barcelona.

Quan vam arribar ens van rebre i van explicar-nos la distribució de les plantes. Vam dividir-nos en dos grups, un grup va estar a cuina preparant el sopar i l’altre a la segona planta acompanyant els residents. Amb alguns vam mirar dibuixos, amb altres vam estar passejant pel recinte, i cap al tard vam donar el sopar als que estaven més greus i necessitaven ajuda.

Al principi ens va costar acostumar-nos a l’ambient que hi havia, ja que anavem amb el pensament de veure persones amb malalties greus, però la realitat ens va superar. Vam aprendre que de vegades la vida és molt injusta i et dóna coses que segurament no te les mereixeries mai.

Moltes vegades la gent pregunta al centre què s’ha de tenir per ser acceptat en aquesta família, i les dues condicions són que la malaltia que tenen els pacients sigui incurable i estiguin sense possiblitats econòmiques de ser ateses en altres centres.

Cada pacient és diferent i amb una personalitat marcada. De vegades no valorem prou la sort de tenir tot el que tenim en les nostres vides, i gràcies a ells, ens vam adonar que amb la vida que tenen, no costa res somriure i ser agraïts. Nosaltres amb la gran sort de tenir una bona salut, estudis i poder arribar a totes les metes que ens marquem de cara al futur, mai n’hi ha prou i sempre demanem encara més.

Per tant, deixem de donar importància a coses materials, quan amb una simple abraçada o algun gest agradable et pot marcar per sempre i donar-li sentit a la vida.

El Cottolengo és una forma de viure i de veure cristianament la vida, on tots els que hi resideixen són una família.

La sortida cultural de 3r i 4t d’ESO que va tenir lloc el passat 8 de novembre va ser molt original i diferent. Les alumnes van poder fer un recorregut en anglès per tota la història del rock: dels origens als 50 i fins a l’actualitat. L’activitat School of Rorck va tenir lloc al Hard Rock Cafè de Barcelona on les alumnes també van poder dinar.

Tot seguit vam anar a Caixa Forum a veure la mostra “Un Thyssen mai vist” que aplega obres de diferents temàtiques i que es poden veure per primer cop a Barcelona. Peces d’altíssima qualitat com Ribera, Picasso, Hopper o Kandinsky.

De tota aquesta visita la nostra alumna Mar Vicente n’ha fet un vídeo que podeu veure a continuació:

Fer esport cada dia i evitar el sedentarisme. Aquest és l’objectiu de “la milla diària” un projecte basat en el model escocès “the daily mile” que va impulsar la professora Elayne Wyllie quan va adonar-se que els seus alumnes estaven en baixa forma física i amb un índex de sobrepès elevat. Per aquest motiu va voler implantar la milla diària , es a dir córrer (o fins i tot caminar) 1600 metres cada dia.

A Camp Joliu també s’ha impulsat aquesta iniciativa per tal d’incrementar l’estat de salut dels alumnes i evitar el sedentarisme, sobretot en l’adolescència. El projecte el realitzen alumnes de 1r d’ESO (tot i que amb el temps es preveu incorporar-hi tots els cursos) i està supervisat per la professora d’Educació Física, Cristina Vidal. Camp Joliu és la primera escola catalana que es suma a aquesta iniciativa que també han incorporat altres centres de l’Estat Espanyol.

 Aquest projecte ajudarà a millorar el rendiment acadèmic, l’estat d’ànim i la concentració dels alumnes. També redueix estats d’angoixa i estrès perquè és una activitat divertida, social i que promou la companyonia. Fer esport ajuda també a desenvolupar una major resistència, fa créixer la confiança en un mateix i les alumnes aconsegueixen menjar i dormir millor.  En definitiva, augmenta el benestar general i el més important ajuda a que el grup es senti més feliç.

La setmana passada tota la meva classe de tercer d’ESO i jo vam assistir al concurs lingüístic català anomenat Pica Lletres, al Canal Blau.

Haig de dir que jo, com a una de les concursants del programa, m’ho vaig passar d’allò més bé i va ser una experiència única que no havia viscut mai.

El que em va sorprendre més va ser que, en arribar, una noia ens va maquillar com si fóssim famoses, i després ens va portar a un plató amb el sostre molt alt i ple de focus. En aquell espai també hi havia totes les meves companyes de  classe a la graderia, que em van ajudar una mica a superar els nervis i la por en aquell moment. Però a part d’elles, també hi havia moltes càmeres i molta més gent desconeguda, i darrere nostre un gran decorat (el que surt per la tele).

Just abans de començar, ens van donar una enganxina amb el nostre nom, la qual ens havíem de col·locar sobre el pit, i uns micròfons que anaven per darrere l’orella i eren molt incòmodes.

Quan va començar el programa, jo estava més nerviosa que mai, però a la vegada em vaig sentir alleugerida. Però això va durar poc, ja que quan el presentador em va dir la meva primera paraula per lletrejar, vaig començar a tremolar i no em sortien les paraules per la boca. Però ho vaig aconseguir, i les altres van ser com caminar per un camp de flors.

En conclusió, encara que faci por, si tenir una oportunitat semblant a la que vaig tenir jo, sense cap dubte, us diria que diguéssiu que sí, que gaudíssiu de l’experiència, perquè pot ser alguna cosa que mai oblidareu.