Quatre alumnes de primer batxillerat: la Cristina Albiol, la Cèlia Fernández, la Judit Giralt i la Mireia Gol van fer una sessió de voluntariat ajudant als malalts del Cottolengo. Tota una lliçó de vida que ens expliquen en el següent relat:
Text: Mireia Gol i Judith Giralt.
El passat cap de setmana vam anar a una residència de persones amb malalties degeneratives anomenada Cottolengo i situada a Barcelona.
Quan vam arribar ens van rebre i van explicar-nos la distribució de les plantes. Vam dividir-nos en dos grups, un grup va estar a cuina preparant el sopar i l’altre a la segona planta acompanyant els residents. Amb alguns vam mirar dibuixos, amb altres vam estar passejant pel recinte, i cap al tard vam donar el sopar als que estaven més greus i necessitaven ajuda.
Al principi ens va costar acostumar-nos a l’ambient que hi havia, ja que anavem amb el pensament de veure persones amb malalties greus, però la realitat ens va superar. Vam aprendre que de vegades la vida és molt injusta i et dóna coses que segurament no te les mereixeries mai.
Moltes vegades la gent pregunta al centre què s’ha de tenir per ser acceptat en aquesta família, i les dues condicions són que la malaltia que tenen els pacients sigui incurable i estiguin sense possiblitats econòmiques de ser ateses en altres centres.
Cada pacient és diferent i amb una personalitat marcada. De vegades no valorem prou la sort de tenir tot el que tenim en les nostres vides, i gràcies a ells, ens vam adonar que amb la vida que tenen, no costa res somriure i ser agraïts. Nosaltres amb la gran sort de tenir una bona salut, estudis i poder arribar a totes les metes que ens marquem de cara al futur, mai n’hi ha prou i sempre demanem encara més.
Per tant, deixem de donar importància a coses materials, quan amb una simple abraçada o algun gest agradable et pot marcar per sempre i donar-li sentit a la vida.
El Cottolengo és una forma de viure i de veure cristianament la vida, on tots els que hi resideixen són una família.
