Judith Muñoz: “Les lletres són més fàcils que les ciències?”

by Camp Joliu / Dijous, 20 setembre 2018 / Published in Alumni, PORTADA

La Judith Muñoz és estudiant de doctorat en Història i Arqueologia i professora de Geografia i Història en una escola de secundària. Va estudiar el grau en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, un màster en Arqueologia al Regne Unit, i el màster en educació. Va formar part de la promoció Heura de Camp Joliu i li agrada fer esport i aprendre idiomes.

Les lletres són més fàcils que les ciències”, em dèien quan vaig escollir el Batxillerat humanístic”. “No trobaràs feina”, em dèien quan vaig començar el grau en Humanitats.

Tot això són tòpics sense fonament. Tant les lletres com les ciències tenen les seves dificultats, i el què a una persona li sembla més fàcil pot ser que a una altra li sembli més difícil. Diuen que per gustos, colors. Sóc de lletres i sempre he trobat les matemàtiques i la biologia no només fàcils, sinó també entretingudes i intessants. I és que ser de lletres no significa haver de triar entre unes disciplines i unes altres; no significa rebutjar la ciència. De la mateixa manera en què un arquitecte no rebutja la base històrica i artística de l’edificació, un historiador no rebutja la base científica de l’arqueologia i la biologia evolutiva, o un lingüista la relació mecànica i lògica de la gramàtica i la sintaxi.

És a dir, “ser de lletres” no significa “ser només de lletres”, sinó estimar les lletres i interessar-se per elles sense perdre de vista els seus vincles i fonaments amb altres disciplines tant científiques com humanístiques.
Les lletres no poden ser sense les ciències de la mateixa manera que les ciències no poden ser sense les lletres. I és que, en els seus orígens, ciències i lletres éren àmbits intrínsecament relacionats, i només van separar-se com a camps d’estudi diferenciats per tal d’aprofundir en els coneixements sobre cada disciplina. Així, realment no cal que escollim si som d’un àmbit o de l’altre, podem ser d’ambdós, tot i decantar-nos per l’aprofundiment d’un àmbit concret.

En quant a trobar feina, un altre tòpic. Les carreres i disciplines no tenen sortides, certament, són les persones qui en tenen. Hi ha gent que, estudiant matemàtiques, química o enginyeria d’edificació, no troba feina. I gent que sí. I el mateix passa amb els estudiants d’Història de l’Art, Filologia Espanyola o Publicitat. Hi ha gent que troba feina, i gent que no. I aquí el problema recau en el fet de “trobar”, el qual implica “buscar”. Algunes persones creuen que trobar feina és màgia, que et truquen sense ni tan sols tenir el teu número de telèfon i t’ofereixen una feina. Doncs no. Primer cal donar aquest número a algú, i no només donar-lo en un currículum, sinó també donar motius per trucar-te.

He sentit allò de “és que només volen gent amb experiència”, “és que busquen gent que parli anglès i alemany”, “és que…”. “És que” és una expressió per expressar una excusa. Si no tens prou experiència, busca-la i fes-la. Si no parles prous llengües, aprèn-les. Hi ha mil recursos per poder assolir tots els requisits que busquen les empreses. Tant si parlem de lletres com de ciències.Tenir experiència no sempre vol dir treballar a canvi de diners, per molt que ens agradi. Jo, com a estudiant d’Humanitats, una “carrera de lletres sense sortida”, vaig fer unes pràctiques no remunerades en un museu d’Arqueologia, on vaig adquirir habilitats vinculades a les lletres, arts i història, i vinculades a les ciències, arqueobiologia i osteologia, a més de guanyar coneixements pràctics com habilitats informàtiques i comunicatives.

Segurament direu que amb aquesta “experiència” no n’hi ha prou, que les empreses no volen veure que has fet unes horetes de treball, sinó anys i anys. Doncs aquí la història continua. No podem deixar mai de formar-nos. Acabant la carrera, vaig participar el diverses campanyes d’excavació en diversos jaciments arqueològics i, mentre estudiava el màster a Anglaterra (matant dos pardals d’un tret i adquirint coneixements lingüístics i de la matèria del màster) vaig fer un voluntariat a un altre museu. Altra vegada, no cobrant, de fet aquest cop ni tan sols canviant hores per crèdits. Simplement guanyant experiència, aprenent dels qui porten més anys en la difusió de les arts i en l’adquisició i la transmissió de coneixement científic.

I tots aquests esforços no es fan sols. Jo també he treballat en una cafeteria i he fet hores extres com a monitora de lleure per poder pagar el lloguer del pis i al mateix temps formar-me acadèmicament.

Però amb totes aquestes pràctiques i voluntariats, i aquestes experiències que acaben sent d’un mateix, s’acaba trobant feina. Tant si s’és de ciències, com si s’és de lletres.